“Allò que té un mal inici té un bon final.” (Thomas Münzer)
Aquell primer dia del 1993 va ploure com no ho havia fet en dècades al Baix Llobregat. La plaça de l’Estació de Castelldefels es va començar a inundar i, a poc a poc, l’aigua va començar a caure per les escales del cinema. La paraula suspendre va començar a surar en l’aire humit i fred que respiràvem. Estava desolat, tothom ho estava! Thomas Münzer, un bon amic i company de l’equip del festival, se’m va acostar, em va passar la mà sobre l’espatlla i em va dir: “Claudio, allò que té un mal inici té un bon final”.
Mentre trèiem l’aigua, repartíem serradures i el públic esperava entre el cinema i el bar del costat, va aparcar un vell cotxe “escarabat” del qual va baixar Carlos Belinchón, director del documental que projectàvem. “El medi ambient em dona la benvinguda”, va dir en Carlos.
Només uns instants separen l’eufòria de la decepció, però hi ha un antídot que pot amb tot: el riure. Amb els pantalons arromangats i les sabates xopes, la pluja ens va donar una treva, el projector es va encendre i el Festival de Cinema Ambiental més antic del món va començar la seva primera edició. Aquesta puntada de peu inicial tenia tanta força que avui, 30 anys després, la pilota continua rodant i em costa d’imaginar que hagi pogut arribar fins aquí.
“La utopia es troba en l’horitzó. M’hi acosto dues passes, ella se n’allunya dues més. Faig deu passes i l’horitzó se’n va deu passes més enllà. Per més que camini, mai l’assoliré. Per a què serveix la utopia? Per a això: serveix per caminar.” (Fernando Birri)
El FICMA va néixer com una utopia i es va convertir en un camí cap a l’horitzó: Catalunya, Espanya, Mèxic, Llatinoamèrica i molts països de tots els continents, pels qual transitem milers de realitzadores i realitzadors, distribuïdors, productores, espectadores i espectadors joves i adults sumant sinergies, creient i fent palpable que el canvi és possible. Avui som més, molts més, seguint la marxa, any rere any i edició rere edició, obrint finestres per on entra un aire fresc, un missatge d’esperança, una resposta que il·lusiona, una cerca de solucions als grans temes i problemàtiques dels quals tots som part.
“L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-l’hi forma.” (Bertolt Brecht)
Us faré una confessió: 30 anys de SUNCINE són la meitat de la meva vida, moguda per la passió pel cinema i la natura, alimentada de grans dosis de perseverança, entrega, optimisme i esperança, per poder oferir-vos i compartir amb vosaltres aquest espai d’entreteniment, reflexió, art i debat.
El cinema i l’audiovisual són una eina de transformació social i ambiental poderosa, i aquest festival ho duu a l’ADN.
El que hem viscut i après en el FICMA o, des de fa 6 anys, SUNCINE —ja no es diu per les seves sigles— és inesgotable, impossible de narrar en un o més folis; potser algun dia pren el format de llibre o d’un documental, que recuperi tantíssimes imatges i moments, pel·lícules i entrevistes a tanta gent que hi ha passat i que ha deixat l’empremta cinematogràfica i/o activista tant en la societat com en aquest festival. És un deute que tinc amb vosaltres i amb mi.
Haver fundat el SUNCINE m’ha mantingut dins i a prop d’una indústria i en una trinxera de la qual em sento part des de l’adolescència; la lluita permanent i sense fissures per la llibertat i els drets de tots els éssers vius que habiten el planeta. No rendir-me mai per més adversos que siguin els moments.
“Començar és el secret de tirar endavant.” (Mark Twain)
En aquesta 30a edició del SUNCINE no puc deixar de recordar i esmentar totes i tots els companys que han formar part de l’equip des de l’inici, entusiastes i veritables somiadors que van aportar el seu gra de sorra per mantenir viu i encès aquest projector. Aquesta llum que dona vida a aquest meravellós art que és el cinema, tan necessàriament vital per il·luminar els nostres presents i futurs, engrandir les nostres cultures i fer-nos somiar i imaginar fins a l’impredictible.
“Sigues agraït.” (Mariluz Cabrera)
Han estat moltes les institucions públiques i privades que ens han acompanyat en aquesta croada, i per a les quals només tinc paraules d’agraïment. També per a les desenes de milers de persones que van confiar en la nostra aposta revolucionària —de vegades, incòmoda per a alguns— i les qui continuen creient que el canvi és possible, que la pau és possible, que la vida és possible!
Em sento profundament honrat i afortunat de ser part activa d’aquest somni col·lectiu.
Ser el pare de la meva filla i del SUNCINE són dos dels amors més bonics que m’ha donat la vida!
Gràcies, de tot cor!
Gaudiu del SUNCINE i de les seves pel·lícules de la mateixa manera que nosaltres hem gaudit fent-lo possible!
Nota: “Thomas, això encara no s’ha acabat, amic meu!”
