“Hi ha petjades que no destrueixen”
Hi ha persones que han deixat la vida defensant la vida. No és una metàfora. Aquest any, “El silenci de la terra” ens recorda aquells que es van enfrontar a interessos molt més poderosos que ells per protegir els seus territoris, les seves comunitats, els seus boscos i la seva aigua. Històries així ens tornen a situar davant d’una pregunta incòmoda: com pot ser que encara sigui necessari morir per defensar un riu, una selva, una muntanya o el dret d’una comunitat a continuar vivint a la seva pròpia terra? Aquest és un dels grans abismes del nostre temps. En un extrem, els qui protegeixen la vida. En l’altre, els qui encara consideren que qualsevol territori, espècie o comunitat pot ser sacrificat si a l’altra banda de l’equació hi ha prou diners. I entre tots dos extrems hi som tots nosaltres.
Fa més de trenta anys vam obrir una finestra anomenada SUNCINE. Des d’aleshores han passat per les nostres pantalles milers d’històries sobre boscos arrasats, oceans contaminats, espècies amenaçades, comunitats desplaçades, glaceres que retrocedeixen i fenòmens extrems que van deixar de ser excepcionals per formar part de la nostra vida quotidiana. De vegades, ho confesso, em pregunto per què continuem fent aquest festival. Després de tantes dècades alertant, explicant, sensibilitzant i educant, hi ha moments en què un sent que viu el seu propi “Dia de la Marmota”: una altra denúncia, un altre incendi, una altra inundació, una altra promesa, tornar a començar una vegada més. Però aleshores recordo una cosa fonamental: la majoria de les pel·lícules que he vist durant tots aquests anys no es quedaven en la catàstrofe. Buscaven sortides, mostraven solucions, parlaven de comunitats que recuperaven els seus boscos, científics que protegien espècies, joves que imaginaven altres maneres de produir, consumir i conviure. I totes, d’una manera o altra, suaven esperança.
Per això continuem aquí. Perquè SUNCINE mai no va ser només un festival de cinema. És un lloc on es troben persones que encara creuen que canviar les coses és possible, un espai on la cultura, l’educació i el cinema es converteixen en eines de transformació. També per això cada any, quan apareix el cansament i un pensa a abaixar els braços, sorgeix algú que ens retorna l’energia: una mestra, un realitzador, una productora, un estudiant, una voluntària, un espectador que surt emocionat d’una sala. I aleshores torno a pensar el mateix: “Sí, va valer la pena. Val la pena”.
Aquest any, a més, tenim una casa que ens representa especialment bé: Calafell. Una petita ciutat amb un gran cor que ens ha obert les portes i que, juntament amb Barcelona i la nostra seu online, CaixaForum+, que porta el festival a tots els racons d’Espanya, tornen a ajudar-nos a llançar aquest missatge al món. Hem triat una paraula per definir aquesta edició: PETJADA. Durant molt de temps aquesta paraula va estar associada a alguna cosa negativa: petjada ecològica, petjada de carboni, la marca d’allò que destruïm. Però també existeixen altres petjades: la de qui planta un arbre, la de qui salva una espècie, la de qui ensenya una nena o un nen a estimar la natura, la de qui fa una pel·lícula capaç de canviar la mirada de milers de persones. Sobre algunes petjades creix la destrucció. Sobre d’altres creixen arbres, coneixement, cultura, solidaritat, amor i esperança.
Aquesta és la petjada que vull i volem deixar. La que durant trenta-tres edicions han construït milers de cineastes, artistes, treballadors, voluntaris, institucions, escoles i espectadors que van decidir no resignar-se. No hem guanyat totes les batalles. Ens hem cansat moltes vegades. Però aquí continuem. I mentre hi hagi una pantalla per encendre, una història per explicar, una injustícia per denunciar, una solució per compartir i algú disposat a mirar, escoltar i actuar, aquí hi serem. Des de Calafell, des de Barcelona, des de SUNCINE, tornem a obrir la finestra. Entreu, mireu, deixeu-vos emocionar, deixeu-vos incomodar, contagieu-vos i després sortiu allà fora i feu alguna cosa. Gran o petita, no importa. Ara trieu vosaltres. Deixeu la vostra petjada.
